Avui tenia moltes ganes d'escriure unes línies sobre el moviment dels indignats ja que jo fa gairebé 10 anys que estic indignat amb els partits majoritaris, amb l'Estat Espanyol i la seva falta de democràcia, amb la constitució Espanyola i amb moltes altres coses, però també i en especial volia escriure quatre línies del que va succeir el dimecres a Barcelona i els temors que fa dies que hem ronden pel cap sofre el futur d'aquest moviment.
Degut als exàmens i al poc temps del que disposo això no hem serà possible, però vull recomanar aquest text d'en Roger Tugas un bon amic ja que en bona part reflecteix moltes de les idees que hem rondaven des des fa dies pel cap i que crec que aporta unes quantes idees per la reflexió.
Article:
El pecat original del #parlamentcamp: el maniqueisme llibertari
Més enllà del debat sobre el grau de violència d’uns pocs joves que va perjudicar tot el moviment, del dubtós paper dels agents infiltrats, de l’incomprensible i infantil amenaça de querella de Felip Puig contra Arcadi Oliveres, de l’improvisat aparell policial preparat per al Ple d’ahir i de la idoneïtat o no de finiquitar –com passa amb totes les protestes– un moviment que està perdent la frescor amb la que va néixer, em preocupa que els indignats que resten en actiu estiguin adoptant un discurs maniqueu i diametralment anti-polític. Més enllà de la condemna de les agressions que van protagonitzar alguns dels seus participants per part de l'assemblea –que celebro–, em preocupa especialment el propi plantejament de l’acció d’ahir.
Qui reclama més democràcia no en pot bloquejar l’escassa dosi existent. No estem parlant d’una concentració com tantes altres –i, com més massiva, millor– per protestar o reclamar alguna reivindicació o altra, sinó d’interrompre el funcionaments dels –per ara– representants del poble de Catalunya. Ho seran amb tots els matisos que es vulgui –amb alta abstenció, amb privilegis, gràcies a donacions ‘anònimes’, amb companys imputats, amb un sistema que perpetua el sistema de partits, allunyats dels seus electors, aplicant mesures rebutjades en campanya...–, però han estat votats per una majoria del cens i això els atorga aquests dret i deure. Podem reclamar altres formes de decisió o govern, però les 2.000 persones mobilitzades ahir fora del Parlament estaven lluny de ser més legítimes representants de la sobirania popular que les 135 que hi debatien a dins. Creure-ho significa ser molt aristòcrata.
El moviment per una democràcia real no havia estat mai anti-polític, mai fins ahir hi havia quallat el discurs maniqueu i propi de l’anarquisme més tronat i mal entès que “tots els partits i polítics són iguals”. Com a molt, havien mantingut l’estel·la del #nolesvotes, contra PSOE, PP i CiU –que havien donat suport a la llei Sinde–, però mantenien oberta la porta per a les forces més properes als seus postul·lats. Que hi són. Mai havien estat tan simples i limitats per sostenir el que, portat a l’extrem, implica creure que una majoria absoluta del PP seria igual que una d’ICV-EUiA o que un Govern de Ciutadans faria el mateix que un d’Esquerra. I la CUP? Els seus militants són conscients que, si aquesta escena es repetís d’aquí a quatre anys i ells fossin al Parlament, el més lògic seria que a ells també se’ls increpés, posant-los igualment al sac de ‘tots els partits’?
M’agradaria que es mantingués d’alguna manera la lluita dels indignats, que comparteixo i he defensat en nombroses ocasions, però haurien de cuidar-se’n –ni que fos per una qüestió estratègica i de coherència– que no es perdessin els elements que els han fet brillar i merèixer la simpatia de bona part de la població. Eren pacífics, plurals, possibilistes, propers i innovadors. El pitjor que els pot passar és que s’acabin convertint en una mera còpia de les plataformes antisistema d’arrel llibertària i ideologia maniquea –nosaltres, els ‘bons’ i representants dels interessos populars; tota la classe política i el seu enorn, els ‘dolents’ i exprimidors de la ciutadania–. Si ho fan, perdran la simpatia de la població, que és crítica amb els partits clàssics i exigent amb els estandards democràtics i socials, però gelosa de les conquestes obtingudes fins ara.
Roger Tugas
0 comentaris:
Publica un comentari