Can Planas i la monarquia la mateixa porqueria!

Una gran sensació de ridícul

En les últimes setmanes i mesos hem pogut anar seguint a través dels diferents mitjans de comunicació totes les anomenades polítiques d'ajustament. Jo prefereixo dir-ne retallades que estan portant a terme els governs de Catalunya i de l'Estat Espanyol.

Quan observo el que fan aquells que ens governen, no puc evitar patir una gran sensació de ridícul i, fins i tot molt sovint, crec que han perdut el nord i no saben ni què fan ni cap a on van. Totes i tots som plenament conscients del moment complicat en què ens trobem, i hem d'intentar per tots els mitjans sortir d'aquest pou que sembla no tenir fons. Però les mesures per les que s'està optant tant des de la Generalitat com des de la Moncloa de ben segur que no són les apropiades per sortir del pou, i molt menys per fer-ho amb garanties de que tancarem per sempre aquest forat.

Els governs actuals ens volen fer creure que aquestes retallades ens faran sortir de la crisi en què ens han ficat, però el cert és que cada cop tenim un índex de pobresa més elevat. Segons les dades de la Taula del Tercer Sector, un de cada cinc catalans és pobre i dos de cada cinc estan al llindar de la pobresa, i com a col·lectius més afectats trobem els i les joves i els majors de 65 anys.

Aquestes dades per si soles ja són prou dramàtiques però encara s'hi converteixen més si tenim en compte que les principals retallades es realitzen en dependència, sanitat, educació, plans d'ocupació, ajudes socials, drets laborals, i un llarg etcètera. Això és el que fa, el PP i CiU, uns a Espanya i els altres a Catalunya; això sí, sempre de la maneta.

A d'altres llocs d'Europa governs com el francès, l’alemany, no pas socialdemòcrates, el que han fet com a sistema de solidaritat per combatre la pobresa i evitar que les classes mitjanes estiguin en un perill real de desaparició, són mesures per incrementar ingressos per redistribuir la riquesa en funció de la renda, redistribueixen la fiscalitat: el que no fan és retallar serveis, sinó que els apugen per als que més tenen. Per garantir l'estat del benestar i sortir de la crisi mirant cap el futur.

Nosaltres hauríem de mirar també cap endavant i deixar enrere aquesta sensació de ridícul, crec que per molts compartida. Però per a això calen propostes valentes i decisions fermes, que sembla que els que ens governen no tenen, ni tindran mai.

La nova reforma laboral, ens portarà a la precarietat per molts anys

El passat divendres, el Consell de Ministres del Govern espanyol va decidir realitzar una reforma laboral, imposant el criteri de les patronals i sense tenir en compte els i les treballadores. Aquesta reforma suposa una greu pèrdua dels drets i de les minses garanties laborals de les que fins el moment disposàvem tots nosaltres.

Tots els treballadors però especialment els més joves anem abocats a una greu precarització de les condicions laborals, que ens afectaran ara però també durant tota la nostra vida. Per primer cop des de la mort del dictador, veiem com per molt que ens formem, per molt que treballem, per molt que ens hi esforcem, viurem pitjor que els nostres progenitors.

Les primeres mesures empreses pel nou govern per sortir de la crisi són totalment errònies i ens condemnaran ara i durant molts anys. Un altre cop assistim a la deriva màxima del capitalisme, que de ben segur rebrà el suport dels grans partits que depenen dels lobbies econòmics i financers. Afavorint l'acomiadament en les properes setmanes i mesos, milers de treballadors aniran al carrer. L’abaratiment de l’acomiadament no generarà noves fonts d’ocupació, sinó menys garanties per als treballadors i menys qualitat en el treball.

El PSOE va fer de punta de llança del capitalisme més pervers, regalant diners als bancs i començant amb la desmembració de l'estat del benestar. I ara el PP al govern de l'Estat Espanyol i CiU a la Generalitat donaran l'estocada final, perjudicant directament a la major part de la població, privatitzant els serveis públics bàsics i condemnant així als ciutadans de Catalunya a la precarietat social i laboral durant molts anys.

Prou retallades, lluitem contra la reforma laboral, o l’aturem al carrer o no ens en sortirem.

Estic indignat!

Avui tenia moltes ganes d'escriure unes línies sobre el moviment dels indignats ja que jo fa gairebé 10 anys que estic indignat amb els partits majoritaris, amb l'Estat Espanyol i la seva falta de democràcia, amb la constitució Espanyola i amb moltes altres coses, però també i en especial volia escriure quatre línies del que va succeir el dimecres a Barcelona i els temors que fa dies que hem ronden pel cap sofre el futur d'aquest moviment.

Degut als exàmens i al poc temps del que disposo això no hem serà possible, però vull recomanar aquest text d'en Roger Tugas un bon amic ja que en bona part reflecteix moltes de les idees que hem rondaven des des fa dies pel cap i que crec que aporta unes quantes idees per la reflexió.

Article:

El pecat original del #parlamentcamp: el maniqueisme llibertari


Més enllà del debat sobre el grau de violència d’uns pocs joves que va perjudicar tot el moviment, del dubtós paper dels agents infiltrats, de l’incomprensible i infantil amenaça de querella de Felip Puig contra Arcadi Oliveres, de l’improvisat aparell policial preparat per al Ple d’ahir i de la idoneïtat o no de finiquitar –com passa amb totes les protestes– un moviment que està perdent la frescor amb la que va néixer, em preocupa que els indignats que resten en actiu estiguin adoptant un discurs maniqueu i diametralment anti-polític. Més enllà de la condemna de les agressions que van protagonitzar alguns dels seus participants per part de l'assemblea –que celebro–, em preocupa especialment el propi plantejament de l’acció d’ahir.


Qui reclama més democràcia no en pot bloquejar l’escassa dosi existent. No estem parlant d’una concentració com tantes altres –i, com més massiva, millor– per protestar o reclamar alguna reivindicació o altra, sinó d’interrompre el funcionaments dels –per ara– representants del poble de Catalunya. Ho seran amb tots els matisos que es vulgui –amb alta abstenció, amb privilegis, gràcies a donacions ‘anònimes’, amb companys imputats, amb un sistema que perpetua el sistema de partits, allunyats dels seus electors, aplicant mesures rebutjades en campanya...–, però han estat votats per una majoria del cens i això els atorga aquests dret i deure. Podem reclamar altres formes de decisió o govern, però les 2.000 persones mobilitzades ahir fora del Parlament estaven lluny de ser més legítimes representants de la sobirania popular que les 135 que hi debatien a dins. Creure-ho significa ser molt aristòcrata.


El moviment per una democràcia real no havia estat mai anti-polític, mai fins ahir hi havia quallat el discurs maniqueu i propi de l’anarquisme més tronat i mal entès que “tots els partits i polítics són iguals”. Com a molt, havien mantingut l’estel·la del #nolesvotes, contra PSOE, PP i CiU –que havien donat suport a la llei Sinde–, però mantenien oberta la porta per a les forces més properes als seus postul·lats. Que hi són. Mai havien estat tan simples i limitats per sostenir el que, portat a l’extrem, implica creure que una majoria absoluta del PP seria igual que una d’ICV-EUiA o que un Govern de Ciutadans faria el mateix que un d’Esquerra. I la CUP? Els seus militants són conscients que, si aquesta escena es repetís d’aquí a quatre anys i ells fossin al Parlament, el més lògic seria que a ells també se’ls increpés, posant-los igualment al sac de ‘tots els partits’?


M’agradaria que es mantingués d’alguna manera la lluita dels indignats, que comparteixo i he defensat en nombroses ocasions, però haurien de cuidar-se’n –ni que fos per una qüestió estratègica i de coherència– que no es perdessin els elements que els han fet brillar i merèixer la simpatia de bona part de la població. Eren pacífics, plurals, possibilistes, propers i innovadors. El pitjor que els pot passar és que s’acabin convertint en una mera còpia de les plataformes antisistema d’arrel llibertària i ideologia maniquea –nosaltres, els ‘bons’ i representants dels interessos populars; tota la classe política i el seu enorn, els ‘dolents’ i exprimidors de la ciutadania–. Si ho fan, perdran la simpatia de la població, que és crítica amb els partits clàssics i exigent amb els estandards democràtics i socials, però gelosa de les conquestes obtingudes fins ara.

Roger Tugas

La feina ben feta no te fronteres ni te rival

Dedicat a tot l'equip de campanya, a la llista i a tota la gent d'Esquerra Cerdanyola, per la vostra feina, ajuda, suport, paciència i valentia. Amb la vostra força hem tornat a l'ajuntament per fer política de veritat al servei de les persones, amb la Helena i el Daniel el resultat està garantit.

Crec que les paraules i els versos d'aquest anunci ens defineixen a tots plegats. 

Moltes gràcies a tots i a totes.